Quan les joies reviuen i tornen a parlar de qui som avui.
L’Eva em va portar uns braçalets i un anell que tenia una pedra lluna, eren joies d’un passat que ja no la representaven. Joies estimades, plenes d’història, però també peces que amagaven la necessitat íntima de deixar enrere allò que ja no ressonava amb qui és ella.
A partir d’aquella pedra, vam obrir la porta a una nova etapa: un procés de transformació i d’obrir espai a noves històries plenes de sentit. A vegades només cal un símbol — una llum petita — per reconnectar amb nosaltres mateixes.
La pedra lluna, fidel al seu nom, sempre ha estat vinculada al cicle lunar: creixement, plenitud, minva, foscor… i renaixement. La seva energia parla d’aquesta metamorfosi constant que vivim totes. La lluna ens recorda que cada fase és necessària, que tot forma part d’un moviment més gran.
En les noves arracades, la pedra lluna és el centre: en una, hi prenen forma els contorns suaus d’un paisatge nocturn; en l’altra, hi he deixat créixer unes arrels que brollen de la terra i s’entrellacen per simbolitzar aquest procés profund, intern, que ens fa evolucionar.
Des de fa mil.lenis, les joies han estat talismans: petites proteccions que les persones portaven per donar sentit als seus cicles vitals. Potser per això, quan una joia reneix, també ho fa la història que porta a dins. I, aquest gest té quelcom de ritual antic.
Joies que ens recorden que la bellesa es mou i es transforma amb nosaltres.
Gràcies, Eva, per confiar en aquest viatge de lluna i renaixement.
